Fa una nit, clara i tranquila,
hi ha la lluna que fa llum,
els convidats van arribant
i van omplint tota la casa,
de colors i de…. però què dius!!!
Els convidats van arribant de mala llet i amb cara de pomes agres. PLOU!!! La nit sí, clara i tranquila, però al matí PLOU!!!
Uns bons primaveras esteu tots fets!!!!!
El Nito emprenyat, remugant com el Calimero "es una injusticia", el Castellvell dient però què foteu muntant pistes, que sou burros, no veieu que haureu de desmuntar d'aquí cinc minuts, papaaaa, quan marxareeeem, quins nervis.
Tothom mirant el cel. Els més valents i motivats, per no dir-los d'altra manera, muntant pistes, quasi xops, les pistes i ells, els bitllots inflats, pesaven un kilo més. Motivats per guanyar, guanyar, guanyar, el que sigui per la fruita o la butifarra, malgrat s'ofeguin de tanta aigua, per ells l'important no és participar, és guanyar la botifarra tant preuada. La Lina, Joana i allegados, pocs, sota UN paraigua a enviendolas venir, (no em fotràs pas).
De cop, a contracor de la majoria de gent (que preferia estar a casa amb un café amb llet ben calentó, sabatilles i bata de l'avi i veient l'Estudio Estadio, Nito rondinant) sona el xiulet.
Pit, pit piiiiit. Però què dius, on vas, va parir… calla!!!
Au, a jugar, quins coll… I tot per culpa dels motivats.
Comença l'espectacle (mai millor dit, una timba d'arreplegats que no tenent res més divertit, que plovent, fer un torneig de bitlles catastròfiques, o bitlles cataplàsmiques que és el varem fer servir a la nit tots els motivats, el Castellvell i el Nito) tira, tira, tira, corre, corre, corre, planta, planta, planta, apunta, apunta, apunta. L'apuntador, entre les ulleres mullades i la tinta escorreguga, no hi veía tres en un burro. A part de la pressa dels jugadors per treures els bitllots de sobre i marxar corrents sota l'abre, demanant tanda és clar, hi va haber ferits… va semblar un partit de futbol, quita, que te pego, uy que madicho. Patètic.
Evidentment va arribar un momento, promogut principalment pel Nito i el Castellvell (feien coalició) que el torneig es va aturar i es va decidir acabar-lo prenent birres i fuet i dos trinas, au, amb aquella alegría… de les birres (ara aquells dos no van dir pas que no, guaite'ls, ja van anar canviant les cares).
Tot seguit (de veure litrones i menjar fuet) va començar un repartiment de premis que el que escriu creu com a més justos de la era Siuranenc, premis que reflecteixen unes trajectories d'esforç, d'adoctrinament assolit, de suar sang, la constancia, la transmissió a les noves generacions que ja s'enmirallen en ells, bé uns premis, malgrats van ser atorgats per mans inocents de dos nens que amb alegría van triar un número i un señor que també amb una alegría debordant en va triar un altre (a mi no m'enprenyeu, té) que com algú va dir, calia fer-ho i era de justicia.
Els premis van ser devorats en hores, l'esport fa gana.
Si voleu veure les boniques fotos ja están penjades: Calipàndria 2017.
(Crònica: Josep Maria Berlanga)