Nil, subcampió de Catalunya

A la secció de fotos podeu veure totes les que va fer el Josep Maria

Sona el despertador... Aiii... què passa. Les sis del matí. Però jo què foto, és dissabte i vull dormiiiiir. Ah, la final, nen, més val que guanyis... Au, passa.

Tothom llevat, és fosc, fa mandra, molta mandra. Rodes inflades? Sí. Benzina? Ple, que si hem de parar igual no arribem. Cotxe funciona? Ahir sí, uff, té onze anys. Net? No, però tothom és de la casa. Tom-tom, no en tinc. Arribarem? Si el Jorge va al davant tenim alguna possibilitat. La corda per lligar els dos cotxes preparada. Sempre la duc.

7:15 h i el Ferran no arriba però apareix en Mario, ves quina cosa. El que havia de venir no ve i arriba un pàjaru que no havia dit ni piu. Benvingut. Ningú hi dóna importància, estem adormits i sembla un somni, excepte el Jorge que ja es comença a posar com una moto. 2/4, sona un mòbil, el del Jorge, el meu encara dorm. -On sou? Diu una veu acollonida pensant que l'havíem deixat a Barna. El Ferran: -Sóc al Mare- diu. Nen, que havíem quedat a Feliu i Codina, conxos. Quiet! Ara venim, quins...

Cotxes plens, comença la passejada. DUES hores ben llargues. El que escriu i també condueix, amb el cul que ja no me'l sentia. El Ferran i jo aprofitem les hores de viatge per fer coaching i establir estratègies de joc. Poca broma. Nil sobant que li queia la bava. El Ferran, braç, braç, tu confia. El Nil també sobant, confiat però sobant.

Arribem, ja era hora. El Toni ja hi era fent de semimestre de cerimònies, en segon terme i com tots els que es mantenen en segon terme són els que porten el cotarro. La Marta de reportera i xivata, ens informava puntualment del funcionament de les altres pistes. Molt bonic molt acollidor. Arbres i bar, important. Lavabo amb vistes. No van caler els tres tubs de crema protectora que duia. Els bocates sí que van caler. Sis en duia, tots menjats que l'esport fa gana.

Comença la festa i tots pendents del jugador del costat esquerre, no fos cas que ens torni a passar la mà per la cara com l'any passat, mentre que el de la dreta, sin comerlu ni beberlu, el tiu anava fent. Pim, pam. Feu, feu, que jo... Ja voldria el Jorge jugar la meitat de bé que aquells tres xitxarel·los. Deu, i deu, i deu. Els tres de la claca ja se sentien una mica humiliats pel joc impecable. Jo no, que a l'últim torneig vaig guanyar la fruita. Pol, Nil i Marc, tuyo, mio, tuyo, mio. Jorge, Ferran i Mario, collons, collons, collons. S'ha de dir que hi hauria d'haver una copa per al millor plantador, el Ferran, incansable. Quin remei, ningú s'oferia. Al millor apuntador, el Jorge, suant, no de calor i al millor aprenent el Mario (ja et faré unes sessions).

Tots sabem com va acabar: va acabar amb nosaltres. El Nil va aconseguir avançar el Pol però com qui no vol la cosa el que ens va passar la mà per la cara, bé no gaire, dos puntets de no res, va ser el Marc, el de la dreta, que va jugar fantàsticament i com que no tenia pressió i jugava a casa (tot lo poble fotent-li la ola cada cop que tirava) i que la "bronca" estava entre el Pol i el Nil, el tiu, tranquil·lament va anar fent. I pam, he guanyat. AU FOTEU-VOS!!! Ens hauries pogut informar abans, eh, Marta? Molt postureo amb la càmera i la coca-cola i no estem per allò que hem d'estar. Si semblava que estigués en una passarel·la.

Mos ho varem passar super-bé, super-trepidant i en acabar super-dinar. I en acabat de dinar super quasi tres hores de cotxe amb el bacallà a la boca, perquè el Jorge coneixia un "atajo" per no pagar. S'ha de dir que gràcies a ell ens vam estalviar una pasta gansa. El Nil sobant, bé em sembla que tothom, jo també pesant figues, amb aquell solet... i aquella olor de peus... no del Ferran... vaja, no crec.

Va molar molt, per joc i per l'actitut dels jugadors. Moltes Felicitats.

(Crònica: Josep Maria Berlanga)

2 Comments:

  1. Felicitats!!

  2. Genial!! Felicitats campió!!! I al Nil també!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *